RELATS DEL MÓN: Les pedres negres

Foto de Cynthia Diaz

Bon dia!

Diuen que dos amics van decidir pujar junts a una de les muntanyes més boniques de la seva regió. Havien preparat les motxilles, portaven aigua, una mica de menjar i tenien moltes ganes d'arribar al cim per contemplar-hi el paisatge.

Tot just començar el camí, un d'ells va sortir disparat.

—Som-hi! Si seguim a aquest ritme, arribarem els primers.

El seu amic va somriure i va intentar seguir-lo, però de seguida es va haver de quedar una mica enrere. Poc després, un excursionista que baixava pel camí els va demanar una mica d'aigua. I, tot i que portava l'ampolla gairebé plena, va respondre:

—Em sap greu, no ens podem aturar. Tenim pressa. —I va continuar caminant.

En una breu parada, es va menjar una barreta energètica. Sense pensar-s'ho gaire, va deixar caure l'embolcall a la vora del camí i va murmurar:

—Ja ho recollirà algú, em fa nosa.

Abans de posar-se en marxa de nou, un gos se li va acostar tranquil·lament, movent la cua. L'animal semblava que els volia saludar, però el noi el va apartar de males maneres perquè no volia que li embrutés les vambes.

Llavors el seu amic, que venia uns metres més enrere, va observar l'escena en silenci.

—Estàs bé? —li va preguntar.

—I tant. Només vull arribar a dalt.

Però la realitat és que feia estona que notava una cosa estranya. La seva motxilla semblava que pesés cada vegada més. Al principi va pensar que deuria ser el cansament. Després va creure que potser hi havia posat massa coses aquell matí. Però cada cop li costava més avançar. Les cames li pesaven, les espatlles li feien mal i fins i tot respirar semblava més difícil. I la veritat és que ja no podia més. Assegut sota un arbre, va decidir obrir la motxilla i, quan hi va mirar a dins, va exclamar:

—D'on han sortit aquestes pedres? Però quantes n'hi ha?

El seu amic es va acostar i va mirar-hi a dins. La motxilla estava plena de pedres negres de diverses mides.

—Et juro que no hi eren quan hem començat a caminar.

Llavors va recordar. Va recordar l'excursionista que no va voler ajudar. Va recordar l'embolcall que havia llençat a terra. Va recordar com havia tractat el gos. Va recordar també totes les vegades que havia anat massa de pressa sense mirar si el seu amic el podia seguir. I, de sobte, va comprendre que aquelles pedres no havien aparegut del no-res. Cadascuna era un reflex d'un dels seus petits gestos:

• Una mala resposta.
• Un «no és el meu problema».
• Una burla.
• Una falta de paciència.
• Una cosa que sabia que estava malament i va decidir fer igualment.

No eren pedres grans. Cap d'elles semblava important per separat. Però juntes podien convertir una motxilla lleugera en una càrrega impossible.

—I ara què faig? —va preguntar.

El seu amic es va arronsar d'espatlles i va dir:

—Potser no pots treure totes les pedres de cop. Però pots començar per una.

El noi va mirar cap al camí. A uns metres hi havia l'embolcall que havia llençat. Es va aixecar, va caminar fins allà, el va recollir i se'l va guardar a la motxilla. Quan va tornar, hi havia una pedra menys a la motxilla. Tot seguit, va mirar el seu amic:

—Perdona per deixar-te enrere. Seguim junts?

El seu amic va somriure i van reprendre el camí. La muntanya continuava sent igual d'alta. El camí continuava tenint revolts i pendents. Res no s'havia tornat màgicament fàcil. Però la motxilla pesava una mica menys. El més important és que ara sabia una cosa que abans no sabia: no sempre podem evitar equivocar-nos, però sí que podem decidir què fem després d'equivocar-nos. Va descobrir que arribar al cim no consistia només a assolir el punt més alt de la muntanya, sinó a aprendre a caminar amb menys pes.

• Quines pedres hi ha a la teva motxilla?
• Alguna vegada has pensat que un petit gest «no importa»?
• Si avui poguessis treure una sola pedra de la teva motxilla, quina trauries?

Començar un curs també significa aprendre a mirar com caminem amb els altres. No només importa arribar a la meta; importa com tractem els qui fan el camí amb nosaltres. Potser avui no pots buidar tota la teva motxilla, però en pots treure una pedra i demà, una altra. Fins a descobrir que caminar junts, ajudant-nos i cuidant-nos, fa que el camí cap al cim sigui molt més bonic. T'atreveixes a mirar dins la motxilla per netejar-la?

Que tinguis un bon dia.